LA GESTIÓ DELS RESIDUS DE LA CONSTRUCCIÓ: TENDÈNCIES RECENTS I REPTES DE FUTUR

La gestió dels residus de construcció i demolició (RCD en endavant) ha experimentat diverses etapes al llarg dels darrers anys. Mentre que en un moment primerenc, la prioritat de la gestió era controlar els fluxos de RCD, les etapes posteriors s’han centrat a potenciar la recuperació i el reciclatge d’aquests residus i, fins i tot, a evitar-ne la generació quan això és factible.

Per fer possible tot això, ha calgut anar dotant el territori d’una sèrie d’infraestructures que permetin la gestió d’aquests RCD. En particular i d’acord amb allò que han previst els successius programes de gestió dels residus de la construcció a Catalunya, cada comarca disposa d’una assignació màxima de dipòsits controlats que donen resposta a les necessitats de gestió.

Tanmateix, mentre es consolida el mercat del reciclatge cal destacar l’esforç que s’ha dut a terme per millorar el funcionament dels dipòsits controlats.

L’evolució de la gestió de RCD al dipòsit

Un element clau per al control de la gestió dels RCD a Catalunya va ser l’aprovació del Decret 201/1994, de 26 de juliol. Arran d’aquesta norma, es va establir un vincle entre la gestió adequada dels residus i la sol·licitud de la llicència d’obra, amb la intervenció d’una fiança, que només es retorna al productor dels residus si acredita la gestió adient dels RCD generats a l’obra.

A partir d’aquí, la resta de canvis que s’han anat produint han afectat de manera directa el funcionament de les instal·lacions i en particular dels dipòsits controlats. Dins d’aquests canvis, es poden diferenciar aquells que provenen de la influència de la normativa que va apareixent i d’altres que són motivats per l’exigència del mercat i pel desenvolupament del model de gestió dels RCD.

Respecte als primers, cal remarcar dos aspectes principals. Els canvis produïts en la sol·licitud de les llicències d’activitat (les actuals llicències ambientals) garanteixen un seguiment periòdic i detallat de l’activitat de gestió. Per una altra banda, la normativa ha incidit en un tractament exhaustiu dels temes de prevenció, seguretat i salut a les instal·lacions de gestió, minimitzant el risc a què s’exposa el personal que treballa o accedeix a les instal·lacions.

Pel que fa a les modificacions que tenen a veure amb l’avenç de la gestió de RCD, s’hi troben la incorporació de l’activitat de reciclatge al dipòsit controlat i la diferenciació tarifària progressiva en funció de la qualitat del material entrat. D’una banda, la intervenció del reciclatge al dipòsit contribueix a la valorització de materials que altrament es desaprofitarien, i afavoreixen l’allargament de la vida útil del dipòsit. D’altra banda, quant a les tarifes aplicables, ja fa molts anys que aquestes es discriminen atenent a les densitats dels materials d’entrada: com menys densitat, pitjor és la qualitat del residu inert (en general, per la presència d’altres residus anomenats impropis) i major és el cost per tona de residu entrat. D’aquesta manera, s’ha plantejat un incentiu econòmic potent en favor de l’entrada de material cada cop més ben seleccionat i, per tant, aprofitable novament.

De totes maneres, l’estructura actual de la gestió dels RCD ha d’evolucionar cap a quotes més grans de recuperació dels materials inerts. Sense anar més lluny, per a l’any 2007, de les 10.657.385 tones només un 19,7% s’han destinat a valorització. I això implica que l’abocament dels RCD encara és predominant, amb els impactes que això comporta. I la naturalesa d’aquests impactes ha deixat de tenir a veure amb el funcionament del dipòsit controlat i té molt a veure amb qüestions de caràcter més global, com la dinàmica de l’extracció de matèries primeres o el no aprofitament de materials que encara són útils. En ambdós casos, es tracta de conductes no sostenibles que no es podran estendre molt més enllà en el temps. I, en aquest context, el reciclatge de RCD juga un paper substancial del que cal que tots plegats prenguem consciència.