FRANCESC AGUSTÍ, Gerent de Tecnocatalana de Runes

“El reciclatge a la construcció és una qüestió de model de país”

L’any 2007, quant es va inaugurar la planta de reciclatge de Tecnocatalana de Runes, a Les Franqueses, la intenció era que les administracions fossin les primeres interessades en utilitzar aquelles instal·lacions. Unes instal·lacions de les més pioneres i modernes d’Europa gràcies a dos fets: el tractament totalment mecanitzat dels residus que permet destriar la pedra del plàstic, el ferro o la fusta; i el seu poc impacte mediambiental: el nivell de pols i soroll per l’entorn queda minimitzat perquè l’activitat es fa en un espai tancat.

Per tot això, el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, encarregat al seu dia d’inaugurar aquesta planta, va comprometre’s a que l’administració seria una bona usuària de la mateixa. Al igual que ho va fer l’alcalde de Granollers, Josep Mayoral, en la visita que va realitzar l’any passat per conèixer el procés de funcionament.
Però en canvi, hi ha diversos factors que fan que la planta, que va costar quasi 4 milions d’euros, funcioni per sota de la seva capacitat (ha reciclat 250.000 tones en aquests tres anys en funcionament, tot i que pot reciclar-ne fins a 200.000 per any).
Per al gerent de Tecnocatalana de Runes, Francesc Agustí, això es deu a diverses raons:

Per què creu que encara no es recicla tant material com seria desitjable?

“Perquè de les tres erres –reduir, reutilitzar i reciclar -, sembla que a vegades les administracions s’obliden de la primera. Tots tenim clar que hem de reduir l’emissió de residus i que els hem de reutilitzar, però es permet massa que es segueixin utilitzant abocadors enlloc de reciclar, que hauria que ser el camí cap al qual hauríem d’anar”.

Hi ha molt abocament il·legal?

“Molt més del que hi hauria d’haver, que hauria de ser zero. No pot ser que vagis a la muntanya i et trobis allà una tassa de vàter. Perquè es dona molt més a nivell de petits abocaments que no de grans quantitats. Gent que, moltes vegades sense permisos d’obres ni res, llencen les runes al bosc sense més ni més. Però és clar, si el que ho fa malament veu que no li passa res…”.

Creu que s’hauria de posar més mà dura amb l’intrusisme a la construcció?

“Sens dubte. És absolutament necessari si de veritat es creu en la cultura del reciclatge. Si el que aboca il·legalment ho fa per valor de 30.000 euros, I la multa que li posen en cas que el pesquin és de 6.000, la llei no serveix per a res. Cal que posin sancions dures, dissuasives, que als que ho fan malament se’ls passin les ganes de tornar-ho a fer”.

Per sort, no tothom ho fa malament…

“No, és clar, no es pot generalitzar. L’agremiat és conscient del problema i utilitza la planta sempre que pot, perquè és un professional i té experiència. I sap que l’àrid reciclat, en molts casos, actua igual de bé que el natural. I en canvi ell s’estalvia uns diners. Però els grans consumidors haurien de ser les administracions, i no el constructor privat”.

I com s’aconsegueix això?

“Doncs fent entendre que estem fent un bé social, perquè allarguem la vida dels abocadors i reduïm l’impacte de les explotacions d’àrids. Ja sabem que ningú vol presó al costat de casa. I amb les pedreres passa el mateix. Però les dues són necessàries. Se n’han de fer. Però gràcies al reciclatge aquestes són més sostenibles. Si volen fomentar el reciclatge, han de començar per aquí”.

Que l’administració doni exemple…

“Exacte. Perquè si no, al que ho fa bé i paga per abocar se li queda cara de ruc. Si no s’actua i s’és més estricte amb aquesta realitat, es fomenta que les coses continuïn igual.  Perquè pagar si puc fer-ho malament i estalviar-m’ho sense que em passi res? Cal tenir més control sobre aquestes actituds, cal denunciar els acopis il·legals. I sobretot, cal tenir clar que el reciclatge a la construcció és una qüestió de model de país. Cal que ens plantegem cap a quin país volem anar i prendre les mesures correctores per aconseguir-ho. Perquè si no, iniciatives com aquesta no seran viables”.